Com ja va fer amb El metge de Lampedusa, Xicu Masó torna a centrar-se en la crisi migratòria d'Europa, acompanyat aquesta vegada per Mohamad Bitari i Clàudia Cedó. Elisabeth Hultcrantz estudia sobre la síndrome de la resignació, que s'ha publicat a Suècia des de la dècada de 1990, i que afecta nens i joves d'Orient, Síria i la minoria religiosa yazidita en particular. La malaltia condueix a la letargia com a resposta al trauma de ser desarrelat. 

Fugint de la guerra a l'Iraq, Eman i les seves dues filles, Baran i Ginar, van arribar fa uns anys a Suècia, el paradigma de la societat del benestar somiat pel socialdemòcrata Olof Palme. Avui han rebut una carta oficial, que Baran ha traduït a la seva mare, en la qual diu que se'ls denega un permís de residència. I Baran més tard es posa malalta: no parla, no juga, no fa res. Desesperadament, l'Eman la porta a l'hospital. Amb la seva filla malalta, haurà de tornar i reviure, totes tres, l'experiència devastadora de la guerra? 

Un fenomen únic que va aparèixer a Suècia a finals de la dècada de 1990 que només semblava afectar nens i joves de la comunitat de refugiats. Els casos van continuar durant dues dècades, fins que van arribar a un màxim de 350 casos entre 2004 i 2005. Nens i joves van deixar de comunicar-se i menjar, i van sucumbir a una estranya letargia, similar a un coma en molts aspectes. Després d'un cert debat, la comunitat mèdica va qualificar aquest fenomen de "síndrome de resignació". Aquest és el context documental (amb el llibre de la doctora Elisabeth Hultcrantz com a font principal) perquè utilitzen Xicu Masó i Clàudia Cedó per construir una metàfora sobre l'angoixa insuportable d'aquells que viuen amb por de tornar a un lloc de mort i sofriment del qual van aconseguir escapar. Aquesta amenaça es fa massa real quan el suposat país amfitrió no resol la qüestió del seu estatus i els deixa als llimbs. Suècia va ser un dels països que més va acollir els refugiats fins a l'auge de l'extrema dreta a finals del segle XX. 

El projecte és una construcció poètica que utilitza diverses dimensions per endinsar-se en la ment d'aquests cossos que han arribat al seu límit i han tallat els seus vincles amb la resta del món. Els autors col·loquen un mirall brutal davant del públic, que reflecteix la violència que suposa el desarrelament dels refugiats i el malson del seu passat, que continua l'esperit de condemna que també va ser el motor de la producció anterior de Xicu Masó.