Som la història de moltes dones. De moltes generacions entrellaçades. D'una llarga i poderosa trena que, com un fil vermell, ens manté unides i conscients. Però a vegades, potser no de forma suficient. Fa anys pensava que la meva làpida, aquell pes mort que m'impedia accedir als espais de poder i aportar-hi la meva veu, aquella càrrega limitant i dolorosa, era ser dona. Anys més tard, després de molts camins i companyies, vaig entendre que tenia un cementiri al damunt. Una renglera de làpides que em volien mantenir a la perifèria, al no-ser, al no-lloc. La classe econòmica, l'origen, la pràctica religiosa, etc. Als inicis, em dedicava a picar pedra i intentar ocultar allò que em feia diferent. Més endavant, vaig comprendre que el què concebíem com un problema, és part de la nostra identitat i que habitem estructures hermètiques, tancades, homogènies que no accepten que fem bricolatge amb les nostres pertinences i construïm identitats diverses. I que complicat que ha resultat prendre distància del "jo" i admirar com cada persona, fa de les seves pertinences, una meravellosa i única obra arquitectònica.

El meu nom és Yousra Touri El Mansouri, d'arrels nord-africanes i de branques catalanes. Des de petita que tinc interès per les paraules i el poder que tenen (indiferentment del format que les encarni), i aquests últims anys he compartit a través de xarxes socials petits fragments de textos amb la voluntat de fer visibles situacions que vivim quotidianament moltes dones, filles de persones migrades, de contextos socioeconòmics diversos, etc.

El cicle #Ambveudedona, i concretament l'obra de la Trena, juntament amb aquest breu text, són una aproximació necessària al lligam de moltes de nosaltres. Són el manifest de la importància de la participació social, la col·lectivitat, de replantejar i rehabitar els espais des de l'escolta activa, el reconeixement i les cures. És una forma de dir que hi som i que, a més, tenim veu i la projectem."

Yousra Touri El Mansouri