Així com la dona és la gran oblidada del teatre, el teatre és el gran oblidat de les arts. Quatre voltes rebel, que diria la Marçal. Però la Cultura és, i ha de ser, un espai trencador, que lluiti contra les opressions, també de portes endins. Perquè malgrat que la major part de les "consumidores" culturals són dones, la seva invisibilitat com a creadores i professionals del teatre és un dels grans drames de la dramatúrgia. Ens toca el paper de les eternes secundàries, ja que només el 27% dels llocs de treball a l'Estat els ocupen dones. Les estudiants d'arts escèniques, però, suposen un 60%, segons un informe sobre l'aplicació de la Llei d'Igualtat en l'àmbit de la cultura. Un clàssic.

Les cineastes, dramaturgues, escriptores, hem après dels grans mascles, perquè hi ha hagut un desequilibri absolut, un forat enorme per a les dones creadores. Per això destaca la manca de referents femenins en la creació cultural i per això esdevenen tan necessaris espais com Amb veu de dona que, fugint del pinkwashing que també ha arribat a les arts escèniques, es converteix en una eina de visibilització que ajuda a crear aquests referents.

No se'ns acudiria mai identificar un home com a referent del teatre masclista, mentre que si una dona fa teatre amb perspectiva de gènere, com és lògic, s'encasella en un teatre marginal, quan hauria de suposar, almenys, la meitat dels relats que s'interpreten. Però és que ja hi som, els homes es pensen que no escrivim per a ells. Els encantarà reflexionar al voltant del cos com a espai ocupat (i polititzat) a FAM, deconstruir del mite de l'amor romàntic amb les XL a Abandona't molt, acostar-se a la vivència d'haver fet front a un càncer de mama amb 360 grams, posar-se davant del mirall amb Ismene o alliberar-se amb Rigoberta Bandini. 

Sara Blázquez Castells
Periodista