La guerra no té rostre de dona
Clara Segura i Guillem Balart en un relat colpidor
”La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.”
Ens trobem en un espai devastat, ple de runes, la guerra és molt present, encara es pot olorar i sentir. Moltes dones que expliquen a un periodista històries de guerra viscudes en primera persona, com elles la viuen i la senten, com la guerra pot tenir nom de dona.
A partir de textos d’Svetlana Aleksiévitx, escriptora guanyadora del Premi Nobel de Literatura l’any 2015, Clara Segura i Guillem Balart ens ofereixen un relat colpidor de les dones que van lluitar a la guerra i que, gràcies a ella, formaran part de la memòria col·lectiva i d’una altra manera de viure el món.
----------
Fes clic aquí i no et perdis la càpsula audiovisual a l'entorn de l'obra, amb l'actriu Clara Segura i la cap de cultura del diaria Ara, la Laura Serra.
Ens hi expliquen qui és Svetlana Aleksiévitx, quins repetes ens planteja la dramatúrgia de Laperla29 i perquè hem de veure aquesta adaptació teatral.
#AMBVEUDEDONA és la programació de L’Atlàntida amb perspectiva de gènere.
Més informació en aquest enllaç.
----------
Per què aquest muntatge?
La història de l’ésser humà s’explica moltes vegades com una successió de fets ubicats en el temps i l’espai. No obstant, explicar-la sense esmentar les persones que els han viscut, sobreviscut, i fins i tot transformat és, a la llarga, fum.
Els escrits d’Svetlana Aleksiévitx, a partir dels quals neix aquest espectacle, donen veu a aquestes persones que habiten la història, sobretot, a les dones. Elles han estat sovint la cara oculta dels fets. Les seves aportacions, tant en els conflictes bèl·lics com en la seva superació, han ofert un bàlsam essencial per a la nostra espècie.
Explicant la història des de la perspectiva d’Aleksiévitx posem de relleu una manera de veure el món més necessària que mai, que cura. Escoltem relats sobre batalles perdudes que són també la mateixa vida, i mirem d’entendre-les perquè finalment tenim ganes de viure i d’algun dia, si es pot, també de guanyar-les.
Ara mateix ens trobem enmig d’una crisi mundial. Una nova batalla. Escoltar les veus que ens ofereix l’Svetlana i que la Clara Segura recitarà amb contundència potser ens ajudarà a enfrontar-nos-hi d’una altra manera.
Svetlana Aleksiévitx Premi Nobel de Literatura 2015
Periodista, escriptora bielorussa en llengua russa.
Va néixer el 1948 a Stanisławów, on el seu pare, militar bielorús, estava destinat. Al cap de pocs anys la seva família va tornar a Bielorússia i l’any 1972 es va llicenciar en periodisme a la Universitat de Minsk, ciutat on va treballar com a professora i en diferents diaris. Actualment viu a Misk, tot i que fins fa poc, a causa dels problemes amb el règim del seu país, havia residit a París.
És la creadora del seu propi gènere literari, la ”novel·la de veus“, amb què dona veu a la gent comuna per explicar la història de l’antiga Unió Soviètica i dels actuals Estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins avui. Mitjançant una successió de testimoniatges, els seus llibres mostren un retrat de la realitat difícil de superar. Les seves obres van ser censurades a la Unió Soviètica, i va ser amb l’arribada de Gorbatxov al poder i la Perestroika quan va poder publicar amb normalitat. Els seus llibres han estat traduïts a més de trenta llengües, han estat la base per una dotzena d’obres teatrals i s’han fet documentals de més de vint dels guions que ha escrit.
Des dels anys noranta ha rebut nombrosos premis, entre ells el Premi Nobel de Literatura 2015, el premi Sandro Onofri per Il Reportage Narrativo (2002), el National Book Critics Circle Award (2005), el premi de reportatges Ryszard Kapuscinski (2011), el premi de la Pau de l’Associació Alemanya del Llibre (2013) o el premi Médicis d’assaig (2013).
Paraules d'Svetlana Aleksiévitx:
“El camí fins a aquesta tribuna ha estat llarg, m’he passat gairebé quaranta anys anant de persona en persona, de veu en veu. No puc pas dir que mai no hagi estat superior a les meves forces, aquest camí. Moltes vegades m’han commogut i esglaiat els éssers humans; he experimentat admiració i repulsió; he tingut ganes d’oblidar el que havia sentit, de tornar als temps en què jo vivia en la ignorància. Més d’una vegada, tanmateix, he vist la bellesa de l’ésser humà i he tingut ganes de plorar d’alegria.”
Paraules d'Oriol Broggi:
"Per què la realitat ens empeny, una vegada i una altra, a parlar de coses dures, de batalles impossibles? Per què una vegada i una altra tornem als textos impossibles, a les paraules contundents del malbaratament? Perquè tenim la sensació que el teatre ha de ser forçosament una essència que no ha de ser fàcil de pair? Per què necessitem explicar allò difícil d’escoltar?
La realitat és sempre tossuda i ens segueix mirant de fit a fit. No podem eludir-la. Ens sentim amb el deure de no eludir-la. I de cridar-la fort amb les eines que tenim a l’abast."