Diu la Montserrat Roig que “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”, i ho dic en present perquè, malgrat que l’escriptora i periodista ens va deixar el 1991, els seus escrits es fan especialment necessaris en un moment en què la cultura s’ha convertit en un refugi, i no només a causa de la pandèmia. Dependrà de totes i cadascuna de nosaltres que, més enllà d’aquest refugi, la cultura sigui una eina a l’abast de tota la societat per fer-nos més sanes, crítiques, conscients i compromeses i, per tant, més lliures. Us ho explicarien bé a Sarajevo on, durant 1.425 dies sota les bombes i els trets dels franctiradors –fa només 25 anys– la cultura es va convertir en un escut contra els “ismes” més destructius. Al Kamerni Teatar 55, un teatre amb la teulada d’uralita, es reunien a diari poetes, escriptors, músics i ciutadans que sortien dels seus refugis i arriscaven la vida per assistir a lectures dramatitzades, concerts, exposicions i activitats de tota mena. Amb la seva actitud contra la indiferència convertien aquella teulada fràgil en ciment armat que els protegia de la barbàrie. I, tal com recorden ells mateixos, els dies de les pitjors massacres eren els dies en què el teatre estava més ple. És també des del teatre i la cultura en general des d’on cal donar cabuda a totes les veus, i especialment a aquelles que la política, els mitjans de comunicació o la mateixa societat silencien, menystenen o invisibilitzen. Encara hi ha algú al bosc és un triple projecte que vol posar el focus allà on la llum es va convertir en ombra, els mitjans van deixar de parlar-ne i la societat va mirar cap a una altra banda. Parla de la lluita present d’unes mares supervivents de les violacions com a estratègia de neteja ètnica i d’uns fills i filles estigmatitzats i oblidats per la indiferència general. Amplificar la seva veu a través del documental, la fotografia i el teatre ens ha permès crear un espai de diàleg i generar reflexió i emoció sobre uns fets que ens interpel·len a tots. Perquè és la cultura la que ens pot ajudar a distingir entre allò que ens dignifica i allò que ens degrada, més enllà de les distàncies geogràfiques o temporals. Que la cultura sigui ara, més que mai, una vacuna contra la indiferència.

 

Teresa Turiera-Puigbò Bergadà

Periodista i membre del Col·lectiu Cultura i Conflicte