La companyia Ballet Barcelona representarà dues peces de dansa. La primera, ben coneguda pel públic, és el segon acte d’El llac dels cignes, una de les fites de la dansa clàssica. La segona és una peça de dansa contemporània anomenada Tongues.

El llac del cignes, basat en la música de Txaikovski i la coreografia d’Ivanov i Petipa. El 2n acte d’El llac dels cignes del Ballet de Barcelona presenta un elenc de ballarins amb igualtat de gènere que reflecteix els temps actuals. A primera vista pot semblar una versió tradicional, amb un llac il·luminat per la lluna, innombrables tutús i coreografies clàssiques, però més enllà de la superfície hi ha noves perspectives que el públic es qüestiona. Els cignes són un símbol de bellesa, amor, confiança i lleialtat. No tenen cap referència de gènere, ja que el gènere d’aquestes aus sovint és molt difícil de distingir. Fins i tot la imatge icònica de dos cignes en forma de cor no pot representar un gènere determinat. Els cignes son adaptats per les seves qualitats animals i el seu atractiu estètic.

Tongues és un joc constant de contrastos entre moviments extravagants i sensuals, claror i foscor, materialisme i espiritualitat. Els diversos personatges, aparentment sense cap connexió prèvia, es van endinsant en relacions en què la frustració de no comprendre’s i la por de ser rebutjat sovint provoquen una recerca constant de llum i de portes obertes per reinventar-se. La seqüència d’imatges i accions no narra una història, però té relació amb el títol de la peça: Tongues, llengües en català. I és que no es tracta de què diem sinó de la manera i del context en què ho diem. El mateix passa amb la dansa: és la subtilitat en l’ús del moviment i del gest que perfila el significat. Tot llenguatge, amb paraules o sense, és una pràctica social. Però, com podem trobar connexió i complicitat en un espai buit, en isolament? I en una munió de gent?