La truita, de Baptiste Amann

Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas protagonitzen un drama familiar
A La truita, una parella que s’acosta a l’edat de jubilació acaba de mudar-se a un petit poble per obrir-hi una petita fleca ecològica. Casa nova, vida nova, diuen. Un diumenge, reuneixen les seves tres filles i les parelles respectives per celebrar l’aniversari del pare. La filla mitjana, però, arriba amb un peix: una truita. Com que és lactopescovegetariana, no menjarà la vedella que ha preparat la seva mare amb tant d’amor. I és precisament d’això, que acabaran parlant. Per què no fa com tothom? Què significa «tenir conviccions»? I conviccions de què, exactament? Fins a quin punt és legítim defensar les pròpies conviccions quan poden fer mal als altres? Mentrestant, el pare té un anunci important a fer.
Segons explica l’autor de l’obra, a La truita «volia parlar d’aquells en qui no ens fixem, pels quals mai no ens interessem, invisibilitzats no per qüestions polítiques (que és el que fem amb els violents, els bojos o els pobres), sinó simplement per omissió, per falta d’interès. Aquells que, de generació en generació, pensen en el món, intenten representar-lo o representar-se’l, però que finalment no ho fan mai».
La truita parla d’amor, de menjar, de família, de mort, de generacions, de valors universals, de comunitarisme i del món d’avui. La seva implacable estructura consta de tres parts: entrant, segon plat i postres.
Recomanat a partir de 14 anys.
