Aquest programa, pensat per a l’any 2020 en ocasió del 250è aniversari del naixement del compositor i posposat degut a la pandèmia, pretén oferir un extracte representatiu de la integral de les sonates per a violí i piano i mostrar la perspectiva evolutiva en les seves obres per a aquesta formació.  

Beethoven escriu les deu sonates per a violí i piano en un període d’uns quinze anys, del 1797 al 1810/12, en els quals es pot veure perfectament l’evolució estilística i compositiva de l’autor.  

Amb la primera sonata del cicle, l’Op. 12 núm. 1, veurem un Beethoven d’herència plenament clàssica, d’escriptura transparent i proporcionada.  

L’Op. 30 núm. 2 reflecteix clarament el moment vital viscut pel compositor, descrit per ell mateix en una carta el novembre de 1801: el conflicte entre la consciència de vellesa degut a la sordesa i la sensació de plena joventut en allò creatiu. Ens trobem molt poc abans de la creació de la tercera simfonia, Eroica (1803), obra que representa un punt d’inflexió en la història de la música, considerada l’exemple més clar del canvi al romanticisme.  

En aquesta sonata en Do menor podem trobar encara una tècnica compositiva molt clàssica però que ja mostra unes inquietuds per plasmar els sentiments d’una manera molt present, cosa que s’evidenciarà en la tercera simfonia i en la sonata Op. 49, plenament contemporànies.

En aquesta última, tot i basar-se encara en una forma de sonata clàssica, l’expressivitat buscada ja és plenament romàntica. Dedicada al gran violinista del moment, Rudolph Kreutzer, sembla ser que aquest s’hauria negat sempre a interpretar-la en públic perquè la considerava “inintel·ligible”.  

Consulta aquí el programa de mà.