Birnam, de Víctor Sunyol
Lluís Soler en un intens monòleg d’un actor veterà amb el cor ple de Shakespeare i el cap ple de dimonis
A Birnam, un actor, ja gran, és al camerino preparant-se per representar el rei Duncan a Macbeth, quan li comencen a sorgir dubtes. Sobre el valor de la paraula i la naturalesa del llenguatge, sobre el teatre i la seva funció, sobre el seu moment com a actor i el seu passat, sobre la vellesa… Li revenen tots els seus fantasmes, dubta de tot, el seu món entra en crisi. Amb aquestes disquisicions va establint un soliloqui teixit amb cites, referències i comentaris a Shakespeare i a les seves obres així com a alguns dels dramaturgs i escriptors que estima (Beckett, Sara Kane, Borchert, Tarkovski…). Aquestes reflexions fan que es replantegi la conveniència de sortir o no a escena, mentre se n’acosta l’hora i la veu del regidor, com un Cronos implacable, va anunciant l’arribada del moment de la decisió.
Xerrada postfunció amb els artistes després de l'obra.
Aquesta funció s’inclou en el context de celebració dels 10 anys d’ACVIC Centre d’Arts Contemporànies.
Unes paraules de Lluís Soler
'Estimades espectadores, espectadors estimats, unes paraules senzilles, sinceres i directes des del cor.
Això de fer d’actor, entre nosaltres, arriba un moment, que es fa cansat. Són molts anys d’escenari, de viatges amunt i avall, d’entrevistes, de canvis de vestuari, de maquillar-se de tots colors per provar d’enganyar-vos fent veure que soc un altre…
N’estic fart. Fart de Shakespeare, de Molière, de Guimerà, de Beckett, d’Aristòfanes, de tots plegats. Paraules, paraules, paraules. Crec que ha arribat el moment d’anar-me’n vora mar i escoltar el soroll de les onades. Crec que ha arribat el moment de dir “prou”. De parar d’una vegada per totes.
Potser demà me’n penediré, no ho sé. Però avui, sé del cert que no puc tirar endavant. Repetir i repetir paraules d’altres a l’escenari i fer veure que soc allò que no soc. Tot i ser sempre jo mateix.
Us estimo. Ens ho hem passat molt bé plegats. Sí, ens ho hem passat molt bé al teatre. I això està bé. Però un dia o altre s’havia d’acabar. Com tot a la vida.
Sempre més amb vosaltres i que la vida ens depari a totes i tots noves aventures per poder viure-la a cor què vols. Amb amor i humor.'
Més paraules sobre el muntatge...
Un actor. Sol. L’hora abans de sortir a escena.
El cor ple de Shakespeare. El cap ple de dimonis que el burxen perquè plegui d’una vegada i no surti a l’escenari. Tot en la intimitat del camerino. Allà on tots els dubtes es fan realitat. Allà on no hi ha secrets per un mateix. Allà on ningú t’escolta.
Seixanta minuts. Sense cap pressa. El temps s’escolarà a poc a poc, abans de sortir o no sortir a l’escenari per interpretar-hi el personatge del rei Duncan en una producció de la tragèdia Macbeth. L’obra innombrable. La tragèdia escocesa de l’immortal William Shakespeare.
Seixanta minuts, per preguntar-se si paga la pena sortir a l’escenari a dir-hi paraules, paraules, paraules. Si algú realment t’escolta des d’algun lloc o bé si s’adormen, desemboliquen caramels o s’entretenen amb el mòbil. Si ben mirat, ens ho podríem estalviar tots plegats.
La tragicomèdia d’un actor ja madur, que es pregunta si té cap sentit allò que ha omplert tota la seva vida. Un dubte inversemblant després de tants anys, però que té la seva gràcia.
Sí, sobretot després de tants i tants anys, té la seva gràcia.