Quina és la millor edat per explicar als nostres fills que la vida a la terra serà inviable abans de 2050? No és injust, fins i tot inhumà, espantar-los amb l’amenaça d’un terrible canvi climàtic que no podran controlar ni entendre i que, de fet, de moment no és més que una teoria? Tenim dret a robar-los la infantesa? A projectar les nostres pors sobre ells?

Aquestes són algunes de les preguntes que la divulgadora científica Aurora Martí (Mònica López) formularà aquest vespre al congrés català de negacionistes climàtics. Hi participen responsables de les principals companyies energètiques.

Mentrestant, a l’altre extrem de la ciutat, els cinc actors de la companyia La Calòrica acaben de descobrir que el problema amb la canalització de les aigües residuals que ja ha destrossat el lavabo del seu local és més greu del que es pensaven: els fonaments de l’edifici són plens de merda, i si la comunitat de veïns no fa alguna cosa ben aviat, l’edifici es podria ensorrar. Tothom entén la gravetat del problema, però qui està disposat a pagar el costós preu que suposa solucionar-lo?

Mentre les dues trames (la del congrés de negacionistes i la de l’edifici en perill) avancen en paral·lel, l’espectador es comença a fer una pregunta: és possible que jo també estigui mirant cap a una altra banda?

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda combina els plans curts i intrusius d’un fals documental, el discurs directe i impactant d’una conferència i la mirada global d’un gran mercat del món per intentar entendre què és el que ens fa quedar quiets davant la pitjor amenaça que ha patit el nostre planeta. Reconèixer el problema és, ja ho diuen, el primer pas per solucionar-lo. Però estem realment disposats a fer el segon pas?