Pep Tines, Cacu Prat i Pep Simon hem treballat conjuntament en diversos projectes, però en cada un d’ells sempre assumint un sol rol, una sola faceta de la creació escènica. Ara els ha vingut de gust buscar-li tres peus al gat i fer un trio. Ser protagonistes absoluts, però compartits, mà a mà, vis-a-vis, de cada una de les tres potes d’un triangle de creació escènica: dramatúrgia, direcció i interpretació. Tres maneres diferents d’entendre cada un d’aquests rols, tres visions diferents i ben particulars per a cada una de les tres històries.

Sinopsi:

Tres textos d’en Pep Tines (Donant; Mòbil; L’Àlies), guardonats en diversos premis literaris, en cada un dels quals un personatge protagonista explica de manera divertida, sarcàstica i irònica una relació molt singular amb la mort, sigui la pròpia o la d’altri.

DONANT: “Fa cosa d’un parell de mesos vaig fer donació dels meus òrgans. Ara fa una setmana van venir a reclamar-me’ls”

El protagonista es troba en una disjuntiva sense precedents: Ha donat els òrgans en vida i li’ls reclamen. El fet en si no té gaire intríngulis, si no fos per la literalitat del concepte. N’ha de fer lliurament de viu en viu. A partir del seu recel i estupor es genera un embolic considerable en el qual es veu involucrat mig poble, cada vegada amb situacions més esperpèntiques.

MÒBIL: “Busco, desesperadament, un “motiu” per matar la veïna del cinquè segona. El desig ja el tinc, em falta el motiu, la raó, el mòbil”.

Trobar un mòbil per matar una veïna. Tan bon punt hom el troba, tot ha d’anar rodó. O no. No sempre el que sembla és el que realment és. Un thriller d’estar per casa.

L’ÀLIES: “Era la vint-i-dosena vegada que provava de matar-se des de feia any i mig”.

El Bernat ha nascut amb una altra flor al cul, la de la dissort i la de la mala llet. Ignorat, burlat, menystingut, fins i tot nom i cognoms van a la seva contra. Tot li surt malament a la vida, inclús matar-se.