Europa Bull
Un muntatge divertit i sorprenent a partir del mite d’Europa i de la seva ebullició actual
Europa Bull és un espectacle poètic, elegant i ple d’humor sobre les pors dels europeus, desemparats després de pensar durant molt de temps que havien trobat un refugi de les tempestes de l’economia i de les guerres nacionals. Potser han oblidat que el mite d’Europa és el d’un déu de l’Olimp que arriba a l’altra banda del Mediterrani, s’enamora d’una noia fenícia (Europa) i la rapta sota l’aspecte d’un immens toro. Un mite fundador ple de violència que es torna a fer present quan aquesta comunitat tan aparentment plàcida ha començat a bullir i treure fum.
Una Europa a punt de petar.
----------
Sinopsis
Això és un francès, un alemany i un italià… I un holandès, i un danès i un belga… I un grec i un finès, i un espanyol i un portuguès… I un suec, i un polonès, i un irlandès, i un austríac, i un romanès, i un luxemburguès, i un eslovè, i un croat, i un hongarès i un txec i un eslovac, i un letó i un lituà i un estonià… I un búlgar, i un maltès, i un xipriota i un… britànic, que van agafats de la mà, però a més d’un ja li comença a suar.
És, Europa en sí, un acudit? Ens hauria de fer pixar? O ens hem de cagar?
Tal vegada allà, agafats de la mà, units sota el nom d’Europa, ens podríem explicar el mite que ens batejà: el que narra la història d’un déu totpoderós que, encès d’amor per una noia fenícia, viatjà a les costes de l’actual Líban (o Síria)… i sota l’aspecte d’un immens toro, la raptà tot creuant el mediterrani i, arribats a Creta (o Lampedusa…), la violà. I és d’ençà… que Europa bull.
Sembla una olla a pressió que xiula i fa senyals de fum. Europa retruny, està a punt de petar. És una olla de grills. Un batibull. I de tanta remor, ja no se sent l’alegria de l’himne; ja sols notem la sordesa del seu compositor.
Un autoritari toro blanc va raptar Europa, i tal vegada ara ens adonem que no el sabrem domesticar mai.
Notes de l’autor
Europa està feta d’històries, de mites. Històries que dibuixen el nostre imaginari. Que ens expliquen. Que ens representen. Mites que fan història; que escriuen la història. La nostra història. Europa, en sí mateixa, ja és un mite. El seu propi nom el deu a aquella bella princesa fenícia que fou raptada per Zeus, el déu totpoderós de l’Olimp. Zeus, representant màxim del poder i la justícia, protagonitza aquí, una vegada més, el desordre i la injustícia: es transforma en toro per enganyar Europa, apropar-s’hi, raptar-la, creuar nedant el Mediterrani per arribar a Creta i violar-la. És, si més no, peculiar, i també revelador, que aquest sigui el mite que ens donà el nom; i més encara, que sigui un dels símbols representatius de la Unió. És una gran paradoxa que, avui, als mateixos que batejaren el nostre continent i ens donaren, per extensió, la nostra identitat (els actuals fenicis: siris i libanesos), els impedim asil, els deixem morir al mar, i els mantenim tancats en eufemístics “camps de refugiats”. Vet aquí la nostra fraternitat.