Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)
Els mecanismes de poder contemporanis, el desig i els límits de l’ambició humana
Un actor s’enfronta al repte d’interpretar Ricard III, el monarca despietat de la tragèdia de William Shakespeare. Porta tota la vida fent papers secundaris i pensa que mereix aquesta oportunitat. Tanmateix, considera que la resta de l’elenc no està a la seva altura i no li agrada res del que li proposa el director. Durant la construcció del personatge, les afinitats entre l’actor i el monarca anglès comencen a aflorar. Tots dos són ambiciosos i intel·ligents. Com Ricard III, el Joan no es conforma amb poc, té ànsia de poder i no està disposat a perdre el temps amb actors tous, hipersensibles o mediocres. A mesura que s’entrellacen les seves històries de vida, la relació entre l’actor, el personatge i l’espectador esdevé cada vegada més estreta.
'Em conviden a protagonitzar Ricard III (...) M’ho mereixo. Anys i anys de remar en piscines de llet merengada amb actors mediocres, papers secundaris o protagonistes en obres de pacotilla fins que, un dia, algú posa un esglaó a l’alçada de les meves molt destacades possibilitats. I ara sí, ara compondré un veritable personatge, meravellaré els qui em vinguin a veure, guanyaré tots els premis, sortiré a les revistes, seré l’orgull de la meva família, del meu país.'
Text original estrenat en castellà el 2013 a Uruguai amb el títol Historia de un jabalí o Algo de Ricardo.
Paraules del director:
'Posar títols sempre suposa la dificultat d’haver de presentar i resumir alhora. S’espera, se suposa, que el títol aporti alguna informació útil sobre què s’està a punt de veure. És la primera informació del contracte que l’espectador acordarà amb l’espectacle, per això, es pretén establir certa veracitat amb aquesta il·lusió, sense voler generar falses expectatives, però tampoc abaixar el valor del conveni. Aquesta “história de un jabalí” també té “algo de Ricardo III”, i aquest “algo de Ricardo” també és la història d’un animal. Un animal polític, un animal teatral, un animal humà. Al mateix temps dialogar amb un clàssic implica trobar les paraules, idees i situacions contemporànies que trobin el seu eco, ressonin i s’acoblin en un diàleg harmònic amb aquells signes escrits segles enrere. Per això, sempre s’imposa una teoria de retallades, ja que ens veiem obligats a triar allò que considerem útil i descartar allò que no ens sembla oportú. Es proposa una edició que conforma una equació, els ulls contemporanis de la qual han de poder operar, o com a mínim sentir-se atrets i entusiasmats pel problema que plantegen els seus moviments. Entusiasme, aquesta és la paraula. Entusiasme que vol dir tenir els déus a dins.
Potser l’entusiasme és el que descriu millor la meva voluntat, tant en el moment d’escriure, com allò que busco i espero que passi en qui llegeix, dirigeix, actua o veu un dels meus textos. Busco superbament la possibilitat d’insuflar el sentiment enganyós que podem amb tot, ho volem tot i tot és possible. Com a mínim, alguna vegada, de tant en tant, obligar-me a mi mateix a veure més enllà de les obligacions ordinàries, de somniar en impossibles que superin el simple treball, el vistiplau dels parells, la felicitació dels estimats. Tenir els déus a dins, ànsies de poder, el somni d’Ícar, ambició injusta que com a mínim ens tregui el barri diari dels objectius quotidians. Tanta prepotència, tanta altivesa, tant despropòsit per justificar aquesta proposta exagerada de repensar un possible Ricard III en el mitjà que conec millor, en el mitjà al qual pertanyo, el Teatre. Aquestes són idees que em van animar a sobreactuar la meva escriptura, a proposar a d’altres i a mi mateix l’aventura desmesurada de creure que mereixem el poder i que hi podem anar, com si fóssim Ricard, un porc senglar, de manera brutal i salvatge sobre l’escena.
Alguna cosa de tot això… alguna cosa… mastegueu…'
Gabriel Calderón