El famós viol·loncelista Mstislav Rostropóvitx havia encarregat al compositor una peça breu per a violoncel i veu, a fi de poder-la interpretar amb la seva dona, la soprano Galina Vixnévskaia. Xostakóvitx escriví la primera cançó d’aquesta suite, la Cançó d’Ofèlia d’A. Blok. En un impuls creatiu compongué les altres sis cançons, ampliant la formació instrumental, per tal d’incloure David Óistrakh amb el violí, i a ell mateix al piano.

Tots els poemes d’A. Blok pertanyen a una etapa de joventut de la seva obra i no foren concebuts com a una unitat. Xostakóvitx els escollí per la seva musicalitat així com l’expressió lírica, i els reuní en un significat de conjunt ideat per ell mateix, amb tres nuclis temàtics dominants: el pessimisme respecte al futur històric i personal, manifestat en un profund sentit de desemparament i l’obsessió per la proximitat de la mort; el record i la nostàlgia de l’amor perdut; i la concepció simbolista d’un món ideal més elevat i del valor transcendent de l’art.

Xostakóvitx acabà les Sàtires el juny de 1960 després d’haver escollit cinc poemes d’Aleksander Glikberg, autor del qual no s’havia publicat res des de la seva mort per circumstàncies de la censura soviètica.

El 22 de febrer de 1961 s’estrenaren les Sàtires op. 109, al petit Saló del Conservatori de Moscou per a soprano i piano. L’obra presenta un dels trets més peculiars del compositor, l’ús d’una melancòlica ironia musical de circumstàncies.