Papillon, que vol dir papallona i que recorda alhora el títol d’una pel·lícula clàssica sobre l’evasió i l’alliberament, es presenta com una al·legoria ambivalent de la mateixa llibertat que, aconseguida mitjançant una relació cada vegada més virtualitzada i mediatitzada entre el subjecte i el món, s’assembla alhora a una transfiguració real i al més pur dels simulacres. El resultat d’aquesta paradoxa és un artifici metamòrfic, una peripècia de desfiguració i de transfiguració, deshumanització de l’home i mort en vida, o d’una nova síntesi d’allò humà més enllà de tota humanitat.

En l’era de la realitat capsularitzada, dels formats, de la nuclearització de l’espai vital, el bombardeig d’informació i d’estímuls és constant i cada cop més ràpid, més breu. Incapaços de processar tota aquesta informació (que substitueix qualsevol fet, qualsevol realitat, i que constitueix l’objecte d’un nou consumisme, d’un nou fetitxisme), se’ns estimula el desig en absència de tot plaer efectiu. Addictes d’aquesta insatisfacció polimòrfica, som autòmats somnàmbuls, éssers insectívors víctimes dels impulsos i buits de sensibilitat. La tecnologia s’ha convertit en una pròtesi, una extensió del nostre cos, a la vegada que una presó; una caverna platònica moderna. El simulacre és addictiu i més atractiu que la realitat. L’expansió i l’edició infinites del jo són l’emblema de la nova llibertat: una versió distòpica dels antics anhels d’immortalitat. Ens tanquem en el nostre capoll d’irradiacions de píxels, on morim en vida incapaços d’apagar els llums de la realitat projectada.