Papillon

18 de desembre de 2021
  • Segell Escenaris
Imatge Papillon

Àngel Duran presenta una nova proposta de dansa contemporània amb una posada en escena atractiva i futurista

Papillon, que vol dir papallona i que recorda alhora el títol d’una pel·lícula clàssica sobre l’evasió i l’alliberament, es presenta com una al·legoria ambivalent de la mateixa llibertat que, aconseguida mitjançant una relació cada vegada més virtualitzada i mediatitzada entre el subjecte i el món, s’assembla alhora a una transfiguració real i al més pur dels simulacres. El resultat d’aquesta paradoxa és un artifici metamòrfic, una peripècia de desfiguració i de transfiguració, deshumanització de l’home i mort en vida, o d’una nova síntesi d’allò humà més enllà de tota humanitat.

En l’era de la realitat capsularitzada, dels formats, de la nuclearització de l’espai vital, el bombardeig d’informació i d’estímuls és constant i cada cop més ràpid, més breu. Incapaços de processar tota aquesta informació (que substitueix qualsevol fet, qualsevol realitat, i que constitueix l’objecte d’un nou consumisme, d’un nou fetitxisme), se’ns estimula el desig en absència de tot plaer efectiu. Addictes d’aquesta insatisfacció polimòrfica, som autòmats somnàmbuls, éssers insectívors víctimes dels impulsos i buits de sensibilitat. La tecnologia s’ha convertit en una pròtesi, una extensió del nostre cos, a la vegada que una presó; una caverna platònica moderna. El simulacre és addictiu i més atractiu que la realitat. L’expansió i l’edició infinites del jo són l’emblema de la nova llibertat: una versió distòpica dels antics anhels d’immortalitat. Ens tanquem en el nostre capoll d’irradiacions de píxels, on morim en vida incapaços d’apagar els llums de la realitat projectada.

 

Aquesta proposta exposa la col·lisió entre l’impuls i la sensibilitat; la falsa llibertat i la llibertat real. Amb el pretext de presentar l’intèrpret dins un capoll lumínic, es qüestiona la nova identitat; la singularitat de les noves cavernes platòniques; el ball de llums que constitueix la nova ceguera; els cables que constitueixen les noves cadenes.

L’espai escènic està delimitat per una instal·lació lumínica al voltant de l’intèrpret, com si d’una gàbia es tractés. La seva llum no deixa veure més enllà: amaga el que queda en la foscor, enlluernat per l’espectacle que el conté.

 

Sessions

  • 18 desembre 2021Ds20:00
    Sala 1 Ramon Montanyà
    Comprar

Detalls

Gèneres
Dansa
Cicles
Escenaris, Joves -25 al 50%, Temporada estable
Preu
10 € - 14 €
Durada
50 min
Organitzadors
Fundació L'Atlàntida

Fitxa artística

Direcció/interpretació: Àngel Duran

Composició musical: Alfred Tapscott

Disseny d’il·luminació: Xavi Moreno

Disseny d’escenografia: Jordi Subirats/Escenografia Moia i Àngel Duran

Disseny de vestuari: Jorge Dutor, Txell Janot

Assistent de direcció: Laura Alcalà

Assessorament coreogràfic: Mario García Saez

Assessorament dramatúrgic: Roberto Fratini

Acompanyament a la producció: ELCLIMAMOLA

Vídeo/fotografia: Pep Duran

Il·lustració: David Granados

Coproducció: Fira Tàrrega, Festival Sismògraf, Teatre L’Atlàntida de Vic

Amb el suport de: L’Animal a l’Esquena, CAM - Roca Umbert, Teatre Ateneu Celrà, TLS Vic