A fons...

L’òpera va ser innovadora a l’època per l’evident presentació de la sexualitat i la corrupció moral del poder, per la introspecció i justificació emocional i psicològica de les accions i actituds dels personatges, i pel capgirament dels seus estatus com a protagonistes: el baríton, Rigoletto, no és un noble sinó un ésser marginal –un bufó geperut- malèvol; la soprano, Gilda, és una joveneta senzilla, aïllada del món i no una donzella ni membre de cort; el tenor, el Duc de Màntua, un noble cràpula amb la sort dels privilegiats; el baix, l’ominós Sparafucile, un assassí a sou; i, per últim, la mezzosoprano, Maddalena, una prostituta i la seva germana. A més, el cor sobrepassa el simple farciment decoratiu de l’acció i esdevé una col·lectivitat motriu partícip de la maldat de la condició humana que estronca la relació paternofilial tan sobreprotegida per Rigoletto.

No menys importants són els fora d’escena i la música escènica com a recurs diegètic, amb un relleu superior a títols anteriors del mateix Verdi i del melodrama italià fins aleshores. Per exemple, la pèrdua de la virginitat de Gilda succeeix fora d’escena, com també sona una banda que darrera l’escenari obre l’acte I a ritme de galop. Igualment s’ubica el cor masculí en l’efecte del vent de l’acte III en un cromatisme descriptiu sense la funcionalitat d’entremig o enllaç d’escenes com tenien moltes tempestes operístiques fins aleshores. D’altra banda, La donna è mobile és una cançó d’escena en forma de cuplet (dues estrofes de text amb la mateixa música i una tornada textual) de la qual els personatges tenen consciència com a realitat musical.

L’acció es condensa en una alenada que cerca elements de construcció i estilístics basats en una xarxa de relacions motíviques, rítmiques, tímbriques i harmòniques que doten d’unitat i asseguren plenament la idiosincràtica “tinta musical”, ja cercada des d’ Ernani el 1844. Aquesta “unitat germinal”, tal i com la va definir un crític a finals de la dècada de 1850, cal entendre-la com a idea, com a color propi i com a concepte dramatúrgic no exempt de versemblança i coherència al qual el mateix compositor es referia i que suposava un esforçat salt endavant respecte al panorama operístic estrictament contemporani, tot i mantenir-se formalment dins els paràmetres de la solita forma i els números tancats. És a dir, jugant amb àries, duos, quartets, concertants, etc. i basats en l’estructura de l’scena inserida en quadres que subdivideixen els actes d’un títol que no va acabar rebent ni el nom del protagonista de l’original francès de Victor Hugo, Triboulet, ni tampoc un dels desitjats per Verdi, La maledizione di Vallier.